El
Premi
d’Honor de les Lletres Catalanes
és
un reconeixement a la trajectòria intel·lectual instituït per
Òmnium Cultural
l’any
1969. Segons les bases, “el premi és atorgat a una persona que
per la seva obra literària o científica, escrita en llengua
catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca
intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la
vida cultural dels Països Catalans”.
de la data de creació, sis han estat els illencs que han aconseguit
pels seus mereixements aquest premi: el lingüista i editor
ciutadellenc Francesc de B. Moll
Casasnovas (1971); el poeta,
assagista i traductor palmesà Josep
M. Llompart de la Peña (1982); el
poeta eivissenc Marià Villangómez
Llobet (1989); el novel·lista,
dramaturg, periodista i crític literari andritxol Baltasar
Porcel i Pujol (2007); l’editor,
filòleg i historiador palmesà Josep
Massot i Muntaner (2012), i ara, el
que fa quaranta-set, Joan Veny i Clar
(2015).
explicar qui és Joan Veny, cal dir que va néixer l’any 1932 a
Campos, Mallorca, i que de ben jovenet va entendre que davant una
llengua imposada hi havia la pròpia, que venia de lluny i que era la
que parlava la gent del poble. Com a lingüista, se situa entre el
mestratge d’Antoni M. Badia i Margarit i l’herència de Joan
Coromines. Director, juntament amb Lídia Pons, de ‘L’Atles
Lingüístic del Domini Català’, també presideix el consell
supervisor del Termcat.
resumeix el seu fer d’aquesta manera: ‘Ocupació per l’estudi
aprofundit, sòlid, de la llengua, però també preocupació pel seu
futur. Estem en moments difícils i jo esper que hi hagi un futur
pròxim de llibertat, que ens permeti de viure una llengua amb tota
la normalitat.’ (Així va acabar el breu discurs d’agraïment durant
l’acte
de presentació del premi
a
la premsa).
Joan Veny ha estudiat la faceta descriptiva de la
llengua, tenint en compte tots els dialectes; per tant, des d’una
concepció global i a la vegada participativa. L’ha estudiada, per
una banda, cercant les arrels i l’evolució de les paraules. I, per
una altra, a partir del contacte i la influència amb algunes altres
llengües. Ha tingut molt d’interès en l’etimologia dels mots, i és
des d’aquesta aproximació que considera: ‘Crec que he completat, en
la mesura de les meves possibilitats, l’obra de Coromines, del qual
som un gran admirador. Coromines és el gran geni de l’etimologia, no
només catalana, no només hispànica, sinó europea i mundial. És
una d’aquelles figures exportables que tenim, que dóna prestigi a la
nostra llengua i a la nostra cultura.’
Sobre l’estat de salut
de la llengua, va dir: ‘Al Principat tenim una situació amb molts
problemes, però amb possibilitats, amb un futur més o menys rosat.
Ara, si anam a les Illes Balears, les coses no pinten tan bé. I al
País Valencià, pitjor. Amb tot, a les Balears esperem que si hi ha
un canvi de govern les coses canviïn, que la política lingüística
sigui més favorable a la nostra llengua. Realment hi ha motius per a
creure que la societat balear ha canviat. Sobretot si ho compar amb
la meva època, quan en Bernat i Vidal deia que els que ens dedicàvem
a la llengua catalana a les Balears cabíem dins un tramvia. Avui,
després d’haver presenciat la manifestació verda, que va ser una
cosa extraordinària, impensable dins la societat mallorquina, pens
que estem en un moment de canvi d’actitud i que això pot tenir una
transcendència política i, per tant, portar un canvi que afavorirà
la llengua.’
Continua: ‘Els mitjans de comunicació són
importants, però sobretot l’escola té un paper extraordinari en
l’assentament i la difusió del català. I l’actitud dels parlants,
que ha de ser oberta i d’adreçar-se sempre en català.’
Quan
li demanen què representa guanyar el Premi d’Honor de les Lletres
Catalanes per a un lingüista, que potser ha viscut dins un ‘gueto’
(fent referència al nombre tan reduït de lingüistes dedicats al
català a les Illes Balears), a diferència del premiat de l’any
passat, Raimon, que omplia estadis, Veny va ser contundent: ‘Jo no he
estat ficat dins d’un gueto. He estat professor, catedràtic
d’universitat durant més de quaranta anys. Per tant, he estat en
contacte amb la joventut. He procurat no ser un professor d’aquells
que parla “ex cathedra”, que amolla el seu discurs i ja us
ho fareu, sinó de tenir un contacte directe i de respecte amb els
alumnes, cosa que no passa sempre. Per tant, aquest aspecte de la
docència ha estat un pont cap a la societat, completat per les obres
que he escrit. No em limit a fer obres de gran investigació per a un
grup selecte, sinó llibres que, basats en un rigor d’investigació,
presenten els temes i problemes d’una manera assequible, amable, de
tal manera que no representi una frontera per a futurs lectors que
s’interessen pels problemes de la llengua.’
i la recerca de Veny és molt extensa. Se’n poden esmentar ‘Estudis
de geolingüística catalana’, ‘Els parlars catalans’, ‘Introducció
a la dialectologia catalana’, ‘Dialectologia filològica’ i ‘Llengua
i entorn natural’. Però, sobretot, és l’autor de ‘L’Atles
lingüístic del domini català’.
Cap
menorquí que estimi de ver la nostra llengua hauria de desconèixer
l’obra de Veny i, especialment, el llibre Sripta
menorquina
(2007), al qual es palesen, cum-alre-no, tres veritats senzilles: 1)
Que els menorquins no som ni hem estat mai un poble bilingüe. 2) Que
el català és la “llengua històrica” del poble menorquí des de
fa més de 700 anys. 3) Que des dels temps de la conquesta, el català
s’ha escrit a Menorca, en els registres cultes, segons la tradició
d’uns models unificats (avui se’n diu ‘estàndard’).
