L’element vertebrador

El preàmbul de l’Estatut d’Autonomia diu “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat.” Molt sovint es diuen serioses simplificacions entorn de les llengües, com la que exclou tota altra funció que no sigui la merament comunicativa. La llengua per a una comunitat és probablement un dels aspectes més importants de la seva vida social. Els poders públics, amb una mica de sensibilitat envers la importància de la cohesió social, han de mostrar i demostrar que la llengua pròpia d’un territori s’ha de preservar per assegurar-ne el desenvolupament com a element vertebrador de la societat.

Com a llengua pròpia, la llengua catalana no obliga a ser usada per les persones individuals. En canvi sí que obliga l’Administració a convertir-la en la llengua “normalment emprada”, a convertir-la en llengua principal. Això no imposa la llengua pròpia a tota persona, ja que el dret a ser atès en la llengua oficial que demani està garantit.

Tanmateix, que la llengua catalana sigui la llengua pròpia de l’administració implica que els funcionaris i totes les persones que exerceixen un servei públic no poden al·legar desconeixement de cap de les dues llengües oficials, català o castellà. I així ho va considerar el Tribunal Constitucional en afirmar que és raonable valorar el coneixement de la llengua catalana com a requisit general de capacitat perquè el català és la llengua pròpia de l’Administració, i per tant és una “llengua d’ús preceptiu”.

La composició sociolingüística de la societat de les Illes Balears, tan diversa, demana unes actuacions encaminades a assegurar aquests preceptes: l’exigència del coneixement de la llengua catalana segons uns nivells relacionats amb la capacitat requerida a cada funció pública. Per això des dels conserges, els infermers, els metges, fins als especialistes han de poder atendre en català. De la mateixa manera que ho han de fer qualsevol persona en exercici d’un servei públic. De la mateixa manera que en els mitjans de comunicació social de titularitat de l’administració autonòmica o sotmesos a la seva gestió la llengua catalana ha de ser la llengua usual.

La idea de llengua pròpia, que se’n deriva de la legislació autonòmica i de les premisses de la Declaració Universal dels Drets lingüístics, és una de les peces garants perquè el món no quedi empobrit per la imposició de les llengües expansives lligades als Estats i que provoquen, si no s’hi posa remei, la desaparició de la meravellosa riquesa del pensament humà que són totes i cadascuna de les llengües.

Francesc Florit

Júlia Muñoz

Acció Cultural de Menorca