Per Iosune Arriaran
Fa molts anys, la meva àvia paterna em contà com un dia, poc després d’acabar
la guerra i al mig del carrer, un militar li exigí, amb molt males formes, que parlés en
cristià quan l’escoltà xerrar amb la meva tia. A partir de llavors, no tornà a rallar mai
més en basc. Quan m’explicà l’ensurt no en vaig fer gaire cas, però, com un
banyarriquer, aquella història m’anà perforant fins que, de cop, em va fer preguntar-me:
quin terror pot arribar a patir una dona -que llavors gairebé no sabia castellà, era
oriünda d’una zona rural de Navarra- per no gosar tornar a parlar mai més la seva
llengua ni en la més absoluta intimitat?
I com un cabdell de fil que es va estirant em portà a adonar-me que, de retruc, a mon
pare, també li havien robat la seva llengua. Per aquest motiu només tenia un minsa
noció d’aquell parlar, el llenguatge assolit per un fillet de pocs anys: algunes paraules
bàsiques i les cançons infantils que guardava en la memòria. Llavors vaig prendre
consciència que la llengua materna de mon pare no era la castellana, com ingènuament
pensava, sinó l’èuscar. I estirant del fil vaig arribar a la trista conclusió que, en
condicions normals, jo hauria parlat tres llengües sense cap esforç. De llavors ençà vaig
entestar-me a no permetre que ningú mai em robés la meva.
El poema que acompanya aquest escrit sorgí arran d’aquestes reflexions.
PETITA LLENGUA
La meva és una llengua tan petita
com el petit país cantat per Llach,
que igual que el ferro fus que el foc cisella
és tova, també fràgil i especial.
Ja sé que no tenim gaire importància,
que som un poble bo de conformar,
que al llarg dels segles han canviat les tornes
i com illencs ens vam anar adaptant.
I cadascú d’aquells que ens conqueriren
en forma de penyora ens va deixar
un llegat construït d’uns quants vestigis,
topònims i algun mot ben peculiar.
De sempre m’han enamorat les llengües,
per mi qualsevol parla és important,
però m’ofèn que menystinguem la pròpia,
la que heretàrem dels avantpassats.
No sé bé si és per la meva ascendència,
a mon pare la seva van robar,
quan un malentranyat, a la meva àvia,
la va obligar que parlés en cristià.
Com si cristiana no haguera estat ella,
una dona senzilla que lluità
per aixecar amb esforç una família,
fent sempre el bé per tot allà on anà.
El seu pecat va ser xerrar en euskera
—petita llengua, àrdua i ancestral—
i haver sigut vençuda en una guerra,
aquella que mai va poder oblidar.
Per tot açò defens amb dents la meva,
que ningú me la pugui arrabassar
ni que quan jo la xerr a casa meva
a sobre em diguin que és mal educat.
N’hi ha un grapat que se n’omplen la boca
amb el tresor que són tants de parlars.
Espanya és un país molt ric en llengües,
on malgrat tot, pots viure en castellà.
I quan algú s’instal·la a aquesta terra
amb la intenció de poder-hi arrelar
només li prec, si no és massa exigència,
faci un esforç provant-s’hi d’adaptar.
En uns quants anys— i no som derrotista—
com idioma folklòric pot quedar,
apta només per a qualque poema
i ben inútil per allò important.
Així que no em digueu supremacista
vos ho assegur, no és el meu tarannà,
jo solament defens la meva pàtria
que viu en les paraules que he estimat.
