Per Roser Juaneda
Soc professora de català a l’Hospitalet de Llobregat, una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona en què l’ús social d’aquesta llengua és gairebé anecdòtic. Els meus alumnes em demanen, sorpresos, si jo parl català amb la meua família i amics. També m’han demanat si a Menorca xerrem català. Ensenyar la meua llengua en un context tan desfavorable em fa pensar que a la nostra illa encara no estem tan malament. Ara bé, podem viure en català a Menorca?
Segons l’Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears (2014), en aquest territori entén el català el 96,8% de la població enquestada. L’Informe de Política Lingüística 2015 de la Generalitat de Catalunya, que analitza l’ús del català als territoris de parla catalana, indica que aquest és el percentatge més alt en comparació amb la resta de territoris, per damunt de Catalunya (94,4%) i la Franja (94,1%). Ara bé, pel que fa a la població que el sap parlar, el percentatge baixa al 80,5 % i els qui el tenen com a llengua inicial representen només el 38%. Tanmateix, aquestes són les últimes dades que tenim de Balears, és a dir que no tenim dades actualitzades des de fa 10 anys, la qual cosa és prou simptomàtica de l’estat de la llengua.
El català es troba en un estat de retrocés arreu, també a Menorca. Només fa falta veure com la majoria d’empreses de l’illa fan la seua publicitat en castellà, així com tota la comunicació a xarxes socials. Si vull anar a prendre alguna cosa o a sopar, les cartes de bars i restaurants són en anglès i castellà (i cada vegada més en francès i italià), però molt poques vegades puc trobar-les en la llengua pròpia d’aquí. És que tenen més drets lingüístics els turistes que els que vivim aquí tot l’any? I ja si entrem a l’àmbit dels mitjans de comunicació, ens trobem amb un únic diari que publica majoritàriament en castellà—a excepció d’alguns articulistes.
L’estudi Actituds i usos lingüístics dels joves de les Illes Balears, publicat a finals de l’any passat i elaborat pel Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears de la UIB, indica una clara tendència a l’alça, sobretot dels joves catalanoparlants, a canviar de llengua. L’ús exclusiu del català en l’àmbit social és cada vegada més residual i, quan algú se’ns adreça en castellà, ràpidament canviem de llengua. Aquí és on entren en joc les actituds lingüístiques com l’autoodi, que és el sentiment negatiu cap a la llengua pròpia que condueix al seu abandonament progressiu. És una actitud que prové de prejudicis lingüístics, com el fet de pensar que adreçar-nos a qualcú directament en català, o no canviar de llengua quan ens parlen en castellà, és de mala educació. A més, sovint solem atribuir el català exclusivament a allò autòcton; però, què determina ser o no d’aquí? Com podem saber que una persona no ens entendrà basant-nos només en la seua aparença? Aquí darrere s’hi solen amagar prejudicis més que qüestionables, que es desmunten ràpidament amb un poc de consciència lingüística.
Una llengua normal és aquella que és emprada en contextos formals i no formals, és a dir, aquella que és útil en qualsevol àmbit d’ús. Contribuir a la normalització del català és, també, contribuir a la integració social. Si la llengua pròpia de l’illa és el català, xerrar-la i mostrar-la és la manera de sentir-nos part d’una mateixa comunitat. Així idò, com a catalanoparlants és necessari que ens apoderem, que adoptem una actitud d’estima cap a la llengua pròpia i que la mantinguem en qualsevol àmbit si no volem perdre una part tan important del que ens fa ser qui som, menorquins i menorquines.
