Per Marta Fuxà
Ara ho dic en primera persona, però més d’una vegada he hagut d’escoltar -amb
una mescla de sorpresa i d’estupor- que qualcú es dirigia a mi en aquests termes.
Es veu que si ets massa directa hora defensar la teva llengua -quan aquesta és la
catalana, mai no!- l’altre ho percep com una raresa, com una excentricitat o vés a
saber què…
És cert que vivim una època en què abunden les postures extremes, que sembla
que no hi hagi terme mig i que les opinions al voltant de qualsevol tema de debat
públic han de ser rotundament a favor o radicalment en contra. Fins i tot es
culpabilitza aquells que discrepen del dogma quan justament qüestionar-se les
coses és el principi bàsic del coneixement.
I tampoc no podem passar per alt el poc assenyat costum d’opinar sobre temes que
no són opinables. Sí, es pot rallar de qualsevol tema, però no tot és opinable ni
tothom pot opinar de tot. Quantes vegades no hem sentit tertúlies absurdes on no
sé qui qüestionava evidències científiques o dades objectives?
A aquests patrons de conducta tan estesos a les xarxes socials o als mitjans de
comunicació s’hi afegeix, i aquest és el bessó de la qüestió, que vivim en una
situació de desigualtat i de subordinació lingüística que provoca que fins i tot els
mateixos usuaris de la llengua es sentim incòmodes quan qualcú diu en veu alta
coses com: “aquest cartell és un bunyol”, quan veus que barreja català i castellà;
quan demanes “per què no ho han fet en català?”, quan t’adones que les sessions
de cinema infantil del teu municipi són en castellà o en anglès; quan vas a visitar la
cova de l’Aigua de Ciutadella amb la teva família i has de reclamar que facin
l’explicació en català quan la majoria del grup és catalanoparlant… En fi, d’exemples
n’hi ha a balquena.
I és que tenim tan assumida la situació de subordinació, estam tan acostumats a
acotar cap, que quan algú s’hi rebel·la els mateixos catalanoparlants ens
incomodam. Hem interioritzat aquest comportament com la millor alternativa per
evitar conflictes. I quan dic conflicte, em referesc tant al fet que l’altra persona et digui que no t’entén com al fet d’haver de justificar-te pel simple fet de parlar en
català a Menorca.
Així mateix, ens han dit tantes vegades que érem bilingües que ens ho hem cregut
quan sovint allò que realment volien aconseguir és que canviem nosaltres de
llengua perquè per açò en sabem dues, com a mínim. En nom d’aquest bilingüisme
malentès molta de gent renuncia massa fàcilment a fer servir la seva llengua d’ús
habitual quan el context és incert.
Què podem fer, davant d’açò? Primer, cal conèixer (o reconèixer) la situació
d’anormalitat que vivim, només després podrem prendre’n consciència.
Tal vegada hauríem de fer una campanya que tengui com a objectiu evitar els
complexos lingüístics: sense complexos. La llengua catalana és la llengua pròpia,
la llengua històrica d’aquesta illa, i és l’element fonamental que ens identifica
com a poble: per què hi hauríem de renunciar o per què ens hem d’empegueir de
mostrar-la?
Ara bé, de moment crec el més pràctic serà assumir l’etiqueta de radical en la seva
accepció etimològica: pensaré que allò que dit ha tocat l’arrel de la qüestió!